diumenge, 13 de novembre de 2016

A Maria Mercè Marçal

Fa més de 13 anys (2003) el Centre de Documentació de l'Esquerra Independentista començava la seva tasca d'arxiu, preservació i difusió de tot allò relacionat amb el moviment. En aquell moment es va escollir el nom de "Centre de Documentació Maria Mercè Marçal", perquè es volia que fos una dona qui li donés nom i la Maria Mercè Marçal n'era una de renom i que havia format part activa del moviment.

Fou militant del PSAN a mitjans dels anys 70 on participà activament sobretot en l'àmbit cultural com en el feminista.


El 1979 formà part de l'escissió del PSAN que participà de la formació de Nacionalistes d'Esquerra, ella mateixa ho explicava en una entrevista al llibre "Plomes Catalanes Contemporànies":



“Li truco. Li dic que hem de fer un aggiornamiento de la seva entrevista. Que m’ha de parlar de la crisi
del PSAN i del seu nou llibre.

—Comencem pel més difícil, la política. Entre el PSAN de l’Armet que ha anat a parar a Nacionalistes
d’Esquerra, el de Sánchez Carreté, que no sé si hi ha espetegat, el PSAN “leninista” del Guia, on és, ara, poc
abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, el PSAN de l’Huguet, que és el teu?
—Noi, quan t’hi poses... En Sánchez Carreté no ha militat mai en sa vida al PSAN ni tampoc és adherit a Nacionalistes d’Esquerra. Ben al contrari, coincideix amb el grup d’en Guia a ser-ne un dels més aferrissats adversaris. Pel que fa a l’Armet i a alguns dels militants del partit que en sortiren el gener del 77, i que ara es troben a títol individual dins NE, he de dir que moltes de les diferències que feren que ells abandonessin el partit aleshores continuen existint ara, la qual cosa no impedeix que puguem treballar plegats en la construcció d’un moviment de signe més ampli que no pas el partit, com és Nacionalistes d’Esquerra.
Per a nosaltres, no és gens contradictori, ans al contrari, l’endegament d’un moviment que aglutini tots aquells sectors que estan per la ruptura del marc constitucional i del sostre estatutari, en una perspectiva d’alliberament nacional i de classe als Països Catalans, i amb un ventall ideològic que vagi des del socialisme autogestionari fins a posicions comunistes, i alhora treballar, com a partit comunista i independentista, pel reagrupament de tots els sectors comunistes al si d’aquest moviment en un procés cap al futur partit comunista dels Països Catalans.

—No és una mica utòpic i llarg aquest camí?
—Al meu entendre, era urgent engegar aquest moviment, perquè fins ara l’esquerra nacionalista ens
havíem mogut en un ghetto difícil de trencar, sense ser capacos de bastir una veritable alternativa per a capes relativament àmplies de la població que teníem a prop i que hauríem pogut aglutinar amb una política adequada, sense sectarismes ni hegemonismes –dels quals ningú no s’ha salvat!

—És una anàlisi teva o del teu grup, aquesta?
—Aquesta anàlisi, que, de fet, està en la línia tant de la declaració de principis del partit com de les
resolucions del congrés de fa un any i mig, s’ha vist enfrontada, en la recent crisi del PSAN, a una altra que al meu entendre és fruit d’una sensació d’impotència crònica davant d’una realitat molt complexa i difícil de transformar. Això ha produït en un sector, com a autodefensa, un encastellament en posicions cada cop més puristes i allunyades de la realitat social, a un tancament marginalista, sense cap mena de proposta viable. D’altra banda, he d’aclarir que no existeix el “PSAN de l’Huguet” que dius. Existeix el PSAN i prou.
Precisament una de les coses que nosaltres hem criticat més i que també és en part a l’origen del conflicte, és tot un seguit de pràctiques dirigistes i personalistes que s’havien donat dins del partit. Evidentment no volem caure en els mateixos vicis, encara que per desgràcia no pots evitar que a la premsa s’extrapolin les coses i se cerqui sempre un pope. I això ho dic tot i valorar molt l’aportació de l’Huguet, la capacitat política i de treball del qual, com la d’altres companyes i companys, conec prou i de fa temps.

—I si les eleccions no van prou bé?
—Doncs bé, el PSAN treballa ara i treballarà després de les eleccions en l’extensió i consolidació del
moviment NE, al qual donem suport en aquesta contesa electoral. I en la impulsió de moviments semblants en els altres Països Catalans.”

Ja després de la seva mort el 1998 l'Esquerra Independentista de l'època començà a reinvindicar la seva figura fent seu el poema la Divisa aparegut al llibre Cau de llunes: 

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."




Des d'aquest moment Maria Mercè Marçal esdevé un símbol del moviment